En aquestes eleccions, els catalans ens hi juguem molt. No només perquè ens trobem en un moment clau per al futur del nostre país, sinó també perquè l’amenaça d’un govern del Partit Popular i de VOX posarà en risc la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre autogovern. Catalunya fa temps que és a punt de col·lapsar. Tenim un país de vuit milions de persones amb unes infraestructures i serveis per a sis milions. I això fa que la qualitat dels serveis públics se’n vegin afectats. Des de fa temps, Esquerra Republicana, sovint en solitari, ha estat treballant i negociant per aconseguir revertir aquesta situació, mitjançant un acord de finançament que aporti gairebé 5.000 milions d’euros anuals per als nostres serveis públics, la condonació de bona part del deute i la gestió catalana de Rodalies per posar fi a un servei pèssim. Necessitem una Esquerra Republicana forta per enllestir aquesta tasca i per continuar guanyant sobirania a cada pas, en benefici dels treballadors i les classes mitjanes del país. Però també necessitarem una Esquerra Republicana forta si, finalment, hi ha un govern del Partit Popular i de VOX a Madrid. Catalunya s’haurà de defensar dels atacs d’aquesta coalició espanyolista que intentarà acabar amb la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre autogovern. I, davant d’aquesta amenaça, només una Esquerra Republicana forta podrà defensar el nostre país, la nostra cultura i la nostra gent.
Catalunya té dret a exercir l’autodeterminació, i són els catalans i les catalanes qui han de decidir el futur polític del país. Com a partit independentista, Esquerra Republicana mai no renunciarà a la llibertat del nostre poble i continuarà defensant que l’autodeterminació és la millor manera de resoldre democràticament el conflicte polític amb l’Estat espanyol. El suport a l’independentisme continua ben vigent. El 43 % dels catalans, segons el darrer baròmetre del CEO, es mostra a favor de la independència. La diferència amb els contraris a l’independentisme es troba en els nivells més baixos des de 2022. A més, el 76 % dels catalans està d’acord a exercir el dret a l’autodeterminació. Esquerra Republicana continuarà defensant aquestes posicions polítiques, que es troben al cor de la nostra formació, a les Corts. També cal una Esquerra Republicana forta per persistir en la defensa dels drets i les llibertats en un Estat on s’han vulnerat constantment les darreres dècades. En primer terme, cal derogar la Llei mordassa, una norma absolutament lesiva per als moviments socials i la dissidència política, que va aprovar el PP però que el PSOE ha mantingut. De la mateixa manera, cal suprimir els delictes d’ofensa als sentiments religiosos i d’injúries contra la Corona. En matèria de memòria, cal reconèixer i reparar les víctimes del Servei Militar Obligatori a l’Estat, tal com Esquerra Republicana ha reclamat intensament durant la XV legislatura. A més, cal convertir la comissaria de Policia Nacional de Via Laietana en un espai de memòria i finalitzar l’auditoria de béns espoliats pel franquisme a entitats i associacions, exigint a l’Estat que compleixi amb la Llei de Memòria Democràtica i estableixi les responsabilitats pertinents.
Negociar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya amb acompanyament internacional, amb la Unió Europea i el Consell d’Europa com a facilitadors, en línia amb la resolució Cilevičs del Consell d’Europa i les bones pràctiques determinades per la Comissió de Venècia (2007).
La Llei Orgànica 4/2015 de protecció de la seguretat ciutadana es va dissenyar per reprimir, principalment, els moviments socials, les persones i les organitzacions que lluiten i protesten per drets i llibertats que mereix la població. En aquest sentit, cal derogar aquesta Llei i revisar tot el marc normatiu que restringeix drets fonamentals, com ara els de protesta, mobilització i llibertat d’expressió. La llei mordassa, mentrestant, no s’hauria d’aplicar en els territoris amb les competències de seguretat transferides, perquè puguin usar íntegrament la seva pròpia norma en aquesta matèria.
Eliminar del Codi Penal aquestes previsions que privilegien determinades persones i institucions per sobre d’altres. La seva presència en la legislació penal resulta contraria al principi d’igualtat davant la llei. Cal posar fi als tipus penals que s’usen per combatre la dissidència política i aplicar càstigs exemplars.
Milers de famílies continuen sense saber la veritat sobre els seus fills, víctimes d’un entramat institucional que va permetre segrestos, adopcions irregulars i desaparicions forçades. L’Estat ha fracassat en aprovar una norma que asseguri investigacions rigoroses, accés a arxius, proves d’ADN i suport jurídic i psicològic a les víctimes. Sense aquesta llei, les famílies es veuen obligades a recórrer a tribunals estrangers o a iniciatives privades, i es perpetua la impunitat. Aprovar aquesta llei és una qüestió de justícia, de reparació i de compromís democràtic amb la veritat. La norma ha de garantir que cap cas quedi sense investigar i que les víctimes rebin el reconeixement i el suport que mereixen.
Resulta urgent la desclassificació d’arxius militars, judicials i administratius relacionats amb abusos i morts de soldats a causa dels maltractaments en el servei militar obligatori. Cal promoure una declaració d’assumpció de responsabilitat política de l’Estat pel dolor i la manca de protecció als joves sota la seva custòdia i establir mecanismes de memòria i reparació per a les víctimes i les famílies afectades.
Durant la dictadura franquista, milers d’organitzacions van perdre patrimoni, documentació, seus socials i recursos que mai no han estat retornats ni compensats. Tot i que la Llei de Memòria Democràtica preveu aquesta auditoria, l’elaboració és lenta i incompleta i deixa les víctimes en una situació d’injustícia persistent. Finalitzar-la és imprescindible per identificar l’abast real de l’espoli, establir responsabilitats i obrir la porta a la restitució o la compensació.
La comissaria de Via Laietana és un dels espais més simbòlics de la repressió franquista, on milers de persones van patir tortures, detencions arbitràries i violacions de drets humans. Mantenir-la com a comissaria perpetua una ferida oberta i impedeix avançar cap a una memòria democràtica plena.
Donar suport a totes les mesures que puguin contribuir al control de les institucions de la monarquia, l’eliminació dels seus privilegis, la transparència i la fiscalització de la seva activitat econòmica.
El català, la llengua pròpia de Catalunya, té amenaçat l’ús social al carrer, a les institucions i a l’escola. La recuperació de l’ús social de la llengua és una prioritat per a Esquerra Republicana i, a Madrid, lluitarem per impulsar-ne l’ús, afrontar les ingerències de l’Estat i defensar la capacitat de Catalunya de decidir les pròpies polítiques lingüístiques. Defensarem la llengua davant de qualsevol atac. La construcció de la identitat nacional espanyola s’ha fet, històricament, a partir de la llengua i la cultura castellanes, tot relegant el català i la resta de llengües pròpies de les diverses nacions de l’Estat a una posició de subordinació i promovent un model d’assimilació cultural. Les administracions no garanteixen plenament l’exercici dels drets lingüístics i les vulneracions continuen sent habituals, especialment en àmbits com la justícia, l’Administració de l’Estat i els serveis públics. És una realitat que contradiu tant el mandat constitucional de respecte i protecció de les llengües oficials com la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Fins que no aconseguim independitzar-nos de l’Estat espanyol, hem d’avançar cap a un reconeixement efectiu del plurilingüisme en tots els àmbits de l’Estat, des de les institucions i els serveis públics fins als centres de treball, l’educació i els mitjans de comunicació. Només el 32,6 % de la població té el català com a llengua habitual. Davant d’aquesta situació, Esquerra Republicana continuarà exigint a l’Estat que respecti els drets lingüístics, posi fi a les ingerències en les polítiques lingüístiques de Catalunya i contribueixi activament a revertir el retrocés del català. La pluralitat lingüística és un valor col·lectiu i una riquesa social que cal preservar i promoure, garantint la presència de totes les llengües parlades i signades a Catalunya en tots els àmbits.
Cal garantir que qualsevol ciutadà es pugui relacionar amb totes les institucions de l’Estat en qualsevol llengua oficial, amb plena validesa jurídica, independentment del lloc on sigui. També cal fer possible que les administracions públiques dels territoris amb llengües oficials diferents del castellà es relacionin entre si i amb l’Administració General de l’Estat en aquestes llengües. La llei ha de regular l’ús de les llengües oficials en els procediments administratius; exigir el coneixement de les llengües oficials pròpies de cada territori als treballadors de l’Administració de l’Estat (cossos policials, administració de justícia i tributària...); incorporar criteris lingüístics en la contractació pública; garantir la presència de les llengües oficials en l’etiquetatge; reforçar el paper de les llengües pròpies com a llengües vehiculars de l’ensenyament, i establir quotes mínimes de programació radiofònica en les llengües oficials diferents del castellà.
Instar l’Estat espanyol a mantenir i lluitar la petició perquè el català, l’occità i la llengua de signes catalana siguin llengües oficials a la Unió Europea i de treball al Parlament Europeu. L’oficialitat és una eina clau per a la protecció legal, els drets ciutadans i polítics i el prestigi de la llengua catalana, i el català té un nombre de parlants i un estatus legal que justifiquen plenament que sigui oficial.
Establir per llei una aportació mínima de l’Estat espanyol al fons d’ajuts i crèdits per a la cinematografia i l’audiovisual en llengües catalana i occitana, i garantir que els productes siguin igualment accessibles als usuaris de la llengua de signes catalana. En la mateixa línia, establir una quota de pantalla en el sector cinematogràfic i audiovisual per promoure l’ús social de la llengües catalana i occitana i de la llengua de signes catalana, i regular l’obligació de les plataformes de publicar les dades de compliment de quotes lingüístiques.
Derogar l’article 145 de la Constitució espanyola per facilitar la cooperació bilateral entre la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el Govern de les Illes Balears, eliminant tot possible veto de l’Estat espanyol o de les Corts espanyoles. En la mateixa línia, cal aprovar l’equiparació de les denominacions català i valencià com a sinònimes i intercanviables.
Promoure acords de col·laboració amb l’Estat per incorporar l’ensenyament del català i de l’occità en el sistema d’educació a l’exterior, com també vies de col·laboració amb l’Instituto Cervantes per ampliar-ne l’oferta formativa i la difusió internacional.
Impulsar l’elaboració i aplicació de plans lingüístics a les empreses, garantir els drets lingüístics de les persones treballadores i usuàries, especialment en les empreses que presten serveis públics o reben finançament públic, i facilitar l’accés a la formació de català dins l’horari laboral.
L’escola catalana és un dels grans consensos i conquestes col·lectives del país, i no deixarem que ningú l’ataqui. Malgrat les mancances actuals, és una de les grans fortaleses de Catalunya i una eina fonamental per garantir la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i la plena normalització del català. És el resultat d’anys de lluita per construir un sistema educatiu en què tots els infants, independentment de l’origen o de la llengua que parlin a casa, tinguin les mateixes oportunitats. El català com a llengua vehicular i la immersió lingüística són pilars del nostre model educatiu. En una societat cada vegada més diversa, l’escola ha de garantir que tot l’alumnat conegui, utilitzi i faci seva la llengua del país. La immersió és també una eina fonamental per evitar la segregació de l’alumnat per raó de llengua i fer del català una llengua compartida. Atacar-la és atacar la cohesió del país. Caldrà millorar moltes coses de la nostra escola, començant per aconseguir els recursos necessaris de l’Estat espanyol i poder fer efectiva la normalització lingüística, però res d’això no serà possible si no defensem el nostre model davant les amenaces de l’extrema dreta espanyolista. L’Estat espanyol i els seus tribunals han convertit les aules en un camp de batalla política, amb sentències que pretenen imposar als centres com han d’ensenyar i en quina llengua. Cap tribunal pot substituir la capacitat de les institucions catalanes per decidir el seu propi model educatiu. Cal una resposta ferma, unitària i de país, que protegeixi els centres i el professorat, blindar l’escola catalana davant les ingerències judicials i polítiques i avançar cap a l’exercici ple de les competències educatives. Aquesta defensa també passa per garantir l’estabilitat del model educatiu, perquè no pateixi cops de volant amb cada canvi de majoria parlamentària ni amb cada sentència, i per dotar-lo dels recursos necessaris per afrontar els reptes actuals: el retrocés de l’ús social del català entre infants i joves, la segregació escolar i l’atenció a la diversitat de l’alumnat. L’Estat no pot continuar imposant obligacions a Catalunya sense assumir el finançament que li correspon ni respectar les competències de les institucions catalanes. Defensar l’escola catalana és defensar la llengua, la cohesió social i la capacitat de Catalunya per decidir el seu futur. I ho farem sense demanar perdó i sense retrocedir.
Promoure un gran pacte de país, amb la participació de les institucions, la comunitat educativa i les entitats socials, per defensar el model d’escola catalana, la immersió lingüística i el català com a llengua vehicular i de cohesió social, davant les ingerències judicials i els intents de desmantellar-lo de l’Estat espanyol.
Defensar un model d’escola pública, laica, gratuïta i de qualitat, amb el català com a llengua vehicular i d’acollida, com a eina de cohesió social, inclusió i igualtat d’oportunitats. Garantir, amb recursos i formació del professorat, que tot l’alumnat assoleixi una competència plena en català i, a l’Aran, en aranès. Modificar la legislació educativa estatal per impedir les ingerències de l’Estat, la imposició de percentatges lingüístics als centres i qualsevol vulneració dels projectes lingüístics i del model d’immersió de Catalunya.
Reclamar la plena sobirania de Catalunya per decidir, regular i gestionar el seu sistema educatiu, sense subordinació a les imposicions de l’Estat espanyol.
Destinar el 6 % del PIB estatal a l’educació i posar fi a l’infrafinançament del sistema educatiu, assegurant els recursos necessaris per reforçar l’escola pública, reduir les ràtios i millorar les condicions salarials del professorat. Transferir els recursos a les administracions educatives competents, amb criteris transparents i sense traslladar noves obligacions sense el finançament corresponent, per combatre les desigualtats i assegurar una educació gratuïta i de qualitat per a tothom.
Establir un sistema de finançament estatal suficient i estable per fer efectiu l’accés universal i gratuït de tots els infants a una plaça educativa pública de 0 a 3 anys, amb un calendari d’implantació progressiva i recursos per cobrir el cost real del servei.
Exigir mecanismes efectius de protecció i assessorament jurídic perquè els centres i el professorat puguin desenvolupar els seus projectes educatius sense pressions ni interferències externes.
Cal assegurar que les administracions competents en matèria educativa puguin dictar els currículums per a les etapes obligatòries i postobligatòries d’acord amb la realitat social, cultural i lingüística del país, sense ingerència ni imposicions de l’Estat.
Catalunya necessita els recursos que genera per poder oferir els serveis públics de qualitat que els catalans mereixen. Cal complir amb l’acord per a un nou sistema de finançament com a instrument clau perquè els recursos dels catalans es quedin a Catalunya. El Govern català està esgotat econòmicament, pres d’un sistema de finançament injust que fa 13 anys que ja ha caducat. És urgent resoldre un finançament que ens asfixia com a país i, especialment, que impedeix finançar un estat del benestar de qualitat. El dèficit fiscal de Catalunya va assolir, el 2021, un màxim històric de 22.000 milions d’euros, un 9,6 % del PIB o més de la meitat del pressupost de la Generalitat de Catalunya. Com a resultat, serveis públics de rodalies, salut o educació tenen un finançament molt per sota del que els ciutadans de Catalunya mereixen. Aquest 2025, de fet, la Generalitat ha arribat a una despesa desplaçada de 5.295 milions d’euros, malgrat que Catalunya genera recursos per poder cobrir aquestes despeses. Per posar fil a l’agulla, Esquerra Republicana proposa un model de finançament que avanci en la línia d’un concert econòmic solidari, tal com es preveia a l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament el 2006, i que faci efectius els compromisos que el Govern de l’Estat no ha estat capaç de materialitzar aquesta legislatura. Aquest model és la clau de volta per protegir Catalunya de la dreta i l’extrema dreta espanyola, perquè garanteix la capacitat de decisió de la Generalitat en detriment de l’Estat i la dota de sobirania econòmica. La proposta d’Esquerra Republicana pretenia posar fi al model de finançament actual, que ha perjudicat no només Catalunya sinó els Països Catalans. Aquesta proposta suposa un guany evident en sobirania, garanteix el principi d’ordinalitat de la despesa per població ajustada i acaba amb el sistema de bestretes, una llosa per a les finances de la Generalitat que Esquerra Republicana no s’ha cansat de denunciar. Més enllà d’aquesta proposta, Esquerra Republicana ha reivindicat també la importància de la quitança del deute del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), un deute trampós i il·legítim imposat per l’Administració General de l’Estat, mitjançant una proposició de llei que ja era en tramitació parlamentària al Congrés. Aquesta iniciativa corregia part de la injustícia per la qual la Generalitat es va veure forçada a endeutar-se amb l’Estat, especialment la dècada passada, a conseqüència de no poder disposar dels recursos propis que li pertoquen. També destaca la proposta de millora del finançament local, que complementa la proposta, també inclosa al programa, de derogar la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local (LRSAL) i reformar la Llei Orgànica d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera. Els ajuntaments catalans han patit les conseqüències d’unes regles fiscals injustes derivades d’aquests textos, que se sumen a un infrafinançament crònic per part de l’Estat. Conjuntament amb els del País Valencià, els ajuntaments catalans son els més mal finançats de tot l’Estat: el 2024, van rebre fins a un 40 % per sota del finançament que rebien els municipis de l’Aragó.
Esquerra Republicana va arrencar el compromís del PSC i de l’executiva federal del PSOE d’impulsar un sistema de finançament singular basat en els ingressos, pel qual Catalunya recaptés tots els impostos generats a Catalunya i l’Estat espanyol en sufragués els costos mitjançant un percentatge de participació en aquests impostos. Prenent aquest punt de partida, el passat gener de 2026 es va acordar un nou model de finançament amb el Govern de l’Estat que, per primer cop, garantia l’ingrés directe dels impostos i el compliment del principi d’ordinalitat de la despesa per població ajustada, i suposava uns ingressos addicionals de 4.700 MEUR anuals per a Catalunya. El bloqueig parlamentari ha impedit que aquests acords polítics es poguessin posar en funcionament durant l’anterior legislatura. Ara, resulta urgent combatre el dèficit fiscal i garantir el finançament de les institucions catalanes per mitjà de canvis de model en el sentit dels acords esmentats.
Dur a terme la tramitació del projecte de llei impulsat per Esquerra Republicana, que suposa una reducció de deute de la Generalitat equivalent a la inversió que fa en quatre anys. A més, l’eliminació d’aquest deute suposarà un estalvi entorn de 1.500 milions d’euros anuals en interessos abonats per la Generalitat de Catalunya.
Els ens locals són unes de les administracions més mal finançades de l’Estat. Cal reformar el model d’ingressos i augmentar els recursos propis de què disposen per reduir la dependència de l’Estat i permetre’ls dur a terme inversions clau en mobilitat, habitatge o transició ecològica.
Garantir que la Zona Franca, un pol industrial estratègic que representa gairebé el 4% del PIB del país, depengui de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Les institucions catalanes necessiten controlar aquest ens, que genera prop de 140.000 llocs de feina, per impulsar els canvis necessaris en el model productiu sense dependre del govern espanyol.
Catalunya és un país amb una cultura, una llengua i una mirada del món pròpies. Defensar la cultura catalana és defensar la nostra identitat nacional, la capacitat de crear i el dret a projectar-nos al món com el que som. La cultura és una qüestió de país. Catalunya té un teixit cultural viu, una gran capacitat creativa i un patrimoni de primer nivell, però la capacitat de desenvolupar i projectar el nostre propi model cultural continua condicionada per un marc estatal que concentra recursos, instruments normatius i poder de decisió en qüestions estratègiques. Volem una cultura que no es limiti a preservar el que som, sinó que tingui capacitat de crear, innovar, generar imaginaris propis i projectar-se internacionalment. La cultura és també un espai de llibertat, de pensament crític i de cohesió social, i ha de ser un bé comú accessible a tothom. Per això, cal reconèixer i dignificar les persones que la fan possible, protegir la creació i garantir que les condicions econòmiques o socials no es converteixin en una barrera d’accés a la cultura. En definitiva, volem que Catalunya tingui plena capacitat de decidir com a país i de construir un espai cultural i comunicatiu fort, amb competències, recursos propis i projecció internacional, que garanteixi l’accés universal a la cultura i reforci la cohesió social, la llengua i la identitat nacional.
Impulsar un Pla de Sobirania Cultural per culminar el traspàs dels museus i equipaments culturals transferibles a Catalunya, incloent-hi el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, i revisar la governança del MNAC i del MACBA perquè les decisions estratègiques es prenguin des de les institucions catalanes. Garantir que els traspassos vagin acompanyats del finançament estructural corresponent i auditar les inversions estatals pendents.
Exigir la modificació de la Llei del Patrimoni Històric espanyol perquè els recursos generats per les obres públiques estatals executades a Catalunya es transfereixin automàticament a la Generalitat, que gestionarà un Fons Català del 2 % Cultural destinat a conservar, restaurar i activar el patrimoni, amb especial atenció als municipis petits, el patrimoni en risc i industrial i els projectes d’ús social i comunitari. Cal una publicació anual de quins recursos s’han generat a Catalunya i quina quantitat s’ha transferit.
Exigir que les pintures murals de la Sala Capitular de Sixena no siguin desmuntades ni traslladades del MNAC. Els informes tècnics disponibles i els dictàmens d’experts internacionals alerten que el trasllat comporta un risc per a la conservació dels murals i pot suposar la destrucció o la pèrdua irreversible d’una part del conjunt. Cal una reforma de la legislació estatal de patrimoni perquè cap bé cultural d’una fragilitat extraordinària pugui ser traslladat sense un dictamen tècnic previ que n’avali la viabilitat i en garanteixi la preservació.
Completar l’Estatut de l’Artista perquè la fiscalitat, la Seguretat Social i la protecció laboral s’adaptin de manera real a la intermitència del treball cultural. Cal impulsar un tractament fiscal adequat dels ingressos irregulars, ampliar les despeses deduïbles vinculades a l’activitat artística i creativa, i ajustar les quotes de cotització dels autònoms de la cultura als seus ingressos reals. S’ha d’ampliar la prestació específica per cessament o períodes d’inactivitat, el reconeixement de malalties professionals i les mesures de transició professional.
Almenys el 50 % del temps d’emissió dedicat a obres audiovisuals europees es reservarà a obres en les llengües oficials de l’Estat o de les Comunitats Autònomes. En aquest marc, TVE reservarà un mínim del 25 % d’aquestes obres a produccions en les llengües oficials diferents del castellà. Així mateix, les plataformes de televisió i de vídeo a petició reservaran a obres europees almenys el 35 % del seu catàleg, i les televisions públiques hauran de destinar un 25 % del finançament anticipat d’obra audiovisual europea a obres en les llengües oficials diferents del castellà.
Ampliar les competències de les autoritats reguladores autonòmiques com el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) i el Consell Audiovisual de la Comunitat Valenciana (CACV), perquè puguin exercir les funcions de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) mitjançant acords formals, i garantir la participació dels organismes reguladors autonòmics en la representació de l’Estat al Comitè Europeu dels Serveis de Mitjans de Comunicació (Media Board). Reconèixer les radiotelevisions públiques com a serveis públics essencials o d’infraestructures crítiques als efectes de les telecomunicacions a les radiotelevisions públiques, pel seu paper fonamental en el funcionament social i econòmic del país.
Com a país amb voluntat d’exercir la seva llibertat, Catalunya aspira a desenvolupar l’autogovern i a assumir plenament totes les competències. Esquerra Republicana continuarà treballant per guanyar àmbits de sobirania, mentre exigeix el finançament necessari per oferir uns serveis públics a l’alçada del que es mereixen els catalans i les catalanes. Esquerra Republicana també continuarà denunciant les vulneracions del marc competencial del Govern espanyol allà on es produeixin. No permetrem cap passa enrere en l’autogovern de Catalunya, ni en l’àmbit de la salut, ni en el de l’habitatge ni en el de l’educació. Volem preparar el futur del país amb les màximes competències i totes les eines per gestionar-lo com es mereix la ciutadania. Esquerra Republicana defensa el dret de les seleccions catalanes de competir internacionalment en totes les disciplines esportives, i així ho ha reclamat històricament. El reconeixement de les seleccions catalanes no només es correspon amb les competències que ja té la Generalitat sinó que és una eina clau per a la projecció internacional del país, diferenciada de la visió imposada pel nacionalisme espanyol. També continuarem reclamant el traspàs de les competències per recaptar tots els impostos mitjançant l’Agència Tributària de Catalunya, una eina clau per a la sobirania fiscal del país. A més, exigirem el traspàs de les competències en migració i asil a Catalunya per impulsar una política pròpia d’acollida i integració. Per últim, demanem la cessió a Catalunya de les polítiques passives que permetin que el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) gestioni les prestacions per atur i desocupació, tal com ja s’ha acordat amb el País Basc.
Defensar el dret de les seleccions catalanes a competir oficialment a escala internacional en totes les disciplines esportives i a tenir representació pròpia en els organismes i les competicions internacionals. Simultàniament, és necessari impulsar la modificació de la Llei de l’Esport espanyola per eliminar l’obligatorietat de participació dels esportistes amb la selecció espanyola sota amenaça de sanció.
Complir amb els acords de la Comissió Bilateral Generalitat Estat de juliol de 2025 sobre l’assumpció de competències en l’IRPF per part de la Generalitat, fent efectius els canvis legislatius pertinents per a la recaptació no només d’aquest tribut sinó de tots els impostos que es generen a Catalunya.
Exigir el traspàs integral de les competències en migració i asil a Catalunya per garantir una gestió pròpia de l’acollida, l’avaluació de les necessitats i la integració, des d’una perspectiva de drets humans i inclusió social. Condicionar l’aplicació i el desenvolupament legislatiu del Reglament europeu de Retorn a garanties efectives dels drets fonamentals, per evitar la deriva punitiva i les deportacions automàtiques. Rebutgem la creació de centres de retorn a països tercers i reclamem la màxima protecció jurídica, assistència legal independent i respecte als drets fonamentals durant tot el procés migratori.
Cal garantir la competència del Cos de Mossos d’Esquadra com a policia integral al conjunt del país, sense excepcions. A dia d’avui, els Mossos actuen com a policia integral i tenen plenes competències en seguretat a tot Catalunya, menys als ports i aeroports de l’Estat, fet que distorsiona i treu eficiència a la lluita contra la delinqüència perquè es fracciona el territori.
Diversos departaments del govern espanyol i altres organismes de l’Administració General de l’Estat (AGE) retenen la propietat de dotzenes d’edificis de diverses naturaleses i ubicacions. Des del front litoral de Barcelona fins a les casernes abandonades de la Guàrdia Civil, passant pels edificis de la Tresoreria General de la Seguretat Social no destinats a cap finalitat relacionada amb aquesta entitat. És necessari que se’n faci el traspàs a la Generalitat de Catalunya i, si escau, als ajuntaments, a títol gratuït per posar-los al servei de la ciutadania del nostre país. Molt especialment, cal que el govern espanyol, donant compliment a les competències exclusives en habitatge de la Generalitat de Catalunya, traspassi tots els habitatges de la SAREB i la resta d’organismes que depenen de l’AGE situats a Catalunya, conjuntament amb els recursos necessaris per rehabilitar-los i destinar-los a habitatge de protecció oficial.
Reclamar el traspàs de les funcions i els recursos necessaris perquè la Generalitat pugui gestionar l’homologació i el reconeixement de les titulacions obtingudes a l’estranger, d’acord amb les necessitats del país i amb les garanties de qualitat corresponents.
Culminar el traspàs previst a l’Estatut d’Autonomia, incloent-hi totes les funcions inspectores que encara romanen en l’àmbit estatal, com també el personal inspector i subinspector necessari per exercir-les, garantint-ne la dependència orgànica i funcional de la Generalitat de Catalunya, i dotant-la dels recursos econòmics, materials i organitzatius corresponents. Cal que el govern del país disposi de la capacitat plena per planificar, dirigir, organitzar i executar la funció inspectora en l’àmbit laboral i de la Seguretat Social a Catalunya, amb un model integral, coordinat i adaptat a les necessitats del mercat de treball català.
Acordar amb l’Estat les cessions, delegacions i traspassos de competències i de béns patrimonials i personals necessaris a la Generalitat de Catalunya per fer efectiu el pagament de les prestacions contributives per atur i les prestacions assistencials per desocupació des del SOC. La ciutadania ha de poder accedir a un servei públic d’ocupació únic tant per a les polítiques actives com per a les polítiques passives d’ocupació.
Estructurar el govern judicial propi a Catalunya i, per a això, cal impulsar la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial per fer possible la creació d’un Consell de Justícia de Catalunya, com a òrgan desconcentrat del CGPJ, amb seu a Barcelona i competències sobre govern judicial, territorial, nomenaments, formació, inspecció, disciplina, organització i planta.
La crisi del multilateralisme és un dels principals factors explicatius de la inestabilitat del sistema internacional. El sistema de Nacions Unides viu un dels moments més complicats des que es va crear, i aquesta situació es declina en una evident incapacitat per resoldre conflictes en curs o per promoure respostes compartides a reptes com el canvi climàtic o el desenvolupament del Sud Global. El proteccionisme comercial, l’unilateralisme que duu a conflictes bèl·lics a Ucraïna o l’Iran i les retallades en ajut al desenvolupament són expressions paral·leles d’aquesta crisi. Des d’Esquerra Republicana volem liderar una altra proposta per al sistema internacional, que ancori Catalunya com a referent en drets humans i com a territori compromès amb el sistema de Nacions Unides i la presa de decisions multilateral. I ho volem fer donant veu pròpia a Catalunya, seguint l’obra d’Esquerra Republicana a la Generalitat i denunciant totes les contradiccions de la política exterior espanyola. Catalunya ja ha liderat l’aposta per la cooperació al desenvolupament i la justícia global a l’Estat en un context altament desfavorable. A l’Estat, per la presència de governs del PP i de VOX que ataquen en primera instància aquestes polítiques sense pensar que són clau per a la prosperitat, per exemple, de la mateixa conca del Mediterrani. A escala global, aquesta ofensiva és replicada per la internacional de l’extrema dreta, encapçalada pels EUA de Trump. En aquest àmbit, Esquerra Republicana exigim a l’Estat complir amb el compromís d’assolir el 0,7 % en Ajut Oficial al Desenvolupament i permetre a Catalunya participar de manera directa en programes europeus de cooperació. Continuem exigint també l’oficialitat del català a Europa, una eina importantíssima en clau de reconeixement i protecció legal de la nostra llengua. A més, demanem més presència en els òrgans multilaterals, reflectint un llarg compromís de les institucions i la societat catalana, com també més finançament per a l’ensenyament de la llengua a l’estranger. En matèria de relacions bilaterals, Esquerra Republicana ha estat una de les veus més crítiques amb el gir del govern del PSOE respecte el Sàhara Occidental. Cal revertir-lo, denunciar les violacions de drets humans del Marroc i exigir que es compleixin les resolucions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. També exigim un embargament complet d’armes a Israel i la suspensió de l’acord d’associació UE-Israel com a resposta al genocidi a Gaza. Per últim, defensem un rol preponderant de la Unió Europea en el nou tauler internacional. La Unió Europea ha de tenir una veu pròpia més forta al món, compromesa amb l’ajuda a Ucraïna davant l’agressió russa, dotada amb un pressupost comú més ambiciós i autònoma de l’OTAN en matèria de defensa. Una Europa on Catalunya hi ha de tenir veu pròpia com a espai natural de relació política. Un exemple n’és el procés de presa de decisions en matèria econòmica del Semestre Europeu.
Donar suport a la Cort Internacional de Justícia i a la Cort Penal Internacional i exigir a l’Estat que pressioni perquè la Unió Europea suspengui els acords d’associació amb Israel mentre duri el genocidi i l’ocupació il·legal de Palestina. Cal reclamar també a l’Estat que continuï donant ple suport al reconeixement de l’Estat de Palestina.
Reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles, en línia amb la Carta de Nacions Unides i la jurisprudència internacional. El govern espanyol ha de revertir la posició respecte el Sàhara adoptada l’any 2022 i assumir les resolucions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que anul·len els acords UE-Marroc per haver-se pres sense el consentiment del poble sahrauí. Cal també que el govern espanyol condicioni qualsevol acord de cooperació o relació amb el Marroc al respecte escrupolós dels drets humans i la sobirania del Sàhara Occidental. A més, el govern espanyol ha d’exigir, en coordinació amb la Unió Europea, el respecte a la sobirania de l’Estat de Palestina sobre el territori reconegut internacionalment en el marc de la solució dels dos estats.
Garantir el compliment de la normativa pressupostària també al ministeri de defensa, evitar l’ocultació de despesa per motius polítics i denunciar l’adjudicació de contractes públics a empreses implicades i condemnades en casos de corrupció.
Donar el compliment efectiu al compromís del 0,7 % de l’AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament), com ja ha impulsat la Generalitat de Catalunya a instància d’Esquerra Republicana. A més, cal garantir que un percentatge vinculant d’aquests recursos es canalitzi mitjançant la cooperació descentralitzada i feminista, evitant la centralització dels fons europeus en l’administració central.
Reclamar la participació de la Generalitat de Catalunya en la negociació de tractats internacionals en el marc de Nacions Unides dels àmbits de la seva competència, seguint l’aposta per la governança multinivell que ja s’està duent a terme per avançar objectius de desenvolupament i foment dels DDHH, la pau i el multilateralisme en l’àmbit global.
Desenvolupar una política migratòria centrada en la protecció internacional, el respecte dels drets humans i les garanties legals, en el marc de l’aplicació del Pacte Europeu de Migració i Asil. Impulsar una nova Llei d’asil que impedeixi externalitzar les sol·licituds de protecció internacional a tercers països amb els quals les persones sol·licitants no tinguin cap vincle i que no respectin els drets humans. Obrir i ampliar vies legals i segures de migració i protecció internacional, amb mecanismes i recursos suficients perquè les persones puguin migrar en condicions dignes.
Exigir a l’Estat espanyol que, durant les negociacions per al Marc Financer Pluriennal (MFP), defensi el principi de governança multinivell, un pilar fonamental per a la política de cohesió europea durant dècades, i s’oposi a la recentralització de programes gestionats per autoritats locals i de territoris com Catalunya. A més, Esquerra Republicana aposta per un pressupost europeu ambiciós, que pugui fer front a reptes compartits en matèria de canvi climàtic, competitivitat o reindustrialització, i que disposi de noves fonts d’ingressos propis europeus, com ara un impost digital dirigit a les grans plataformes tecnològiques.
En aquest marc, promoure també l’exercici del dret de vot a partir dels 16 anys.
Exigir des del Congrés dels Diputats la reforma dels mecanismes estatals de gestió dels fons de cooperació de la Unió Europea per democratitzar-ne l’accés i obrir la cooperació delegada europea als actors territorials i locals. Reclamar que l’Estat modifiqui la governança de l’AECID i del marc normatiu perquè l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) i altres agències territorials reconegudes es puguin acreditar i gestionar directament fons europeus de cooperació indirecta i delegada de la UE (Team Europe).